SELFIE-AUTORETRAT

Què entenem per SELFIE-AUTORETRAT? per Miquel Obiols

 

SELFIE-AUTORETRAT

Són dues paraules que volen dir el mateix (en anglès i en català),

però juntes formen “una paraula composta” que nosaltres li donem un

nou significat.

 

TOT HO FOTOGRAFIEM

Es calcula que cada hora es pugen a Facebook més de 10 milions de

fotos noves i més d’una hora de video per segon a You Tube. Bé, es

calculava això fa dos anys, quan Viktor Mayer-Schönberger i Kenneth

Cukier recolliren aquestes xifres en el seu assaig Big Data, que si

alguna cosa demostra, és que en acabar de llegir-lo les seves xifres

ja s’havien multiplicat.

L’escriptor Italo Calvino s’interroga pel futur de la imaginació a

l’hora de crear noves imatges. Analitza els mecanismes mentals de la

fantasia i recorda que abans la memòria visual d’un individu es

limitava a la seva experiència personal i al repertori mínim

d’imatges tradicionals. Segons Calvino res no fa pensar que malgrat

la inundació d’imatges prefabricades, aquest poder d’enfocar amb els

ulls tancats pugui desaparèixer. Doncs si abans havíem de descriure a

una flor o una matinada, ara les fotografiem i llestos.

 

L’ÈTICA DEL FOTÒGRAF

La pregunta no és si podrem generar noves imatges mentals, sinó si

sabrem interpretar les que ens envolten. La fotografia ja té gairebé

dos segles. Vivim voltats d’imatges, però tot i així algunes

continuen tenint un gran impacte. La ira que pot provocar a les

xarxes una cara d’una actriu operada o no (com la broma de “la falsa

Uma Thurman”) pot desencadenar un daltabaix mediàtic mundial.

Tot i que estem més acostumats a llegir imatges que a llegir llibres,

la fotografia manté el seu pedigrí de tècnica al servei de la

veritat. La veritat existeix, però la fotografia no és més que una

tècnica. La clau és el peu de foto. “No hi ha una ètica de la

fotografia, hi ha una ètica del fotògraf”, ha escrit Joan Fontcuberta

analitzant la relació del seu ofici amb la veritat.

FOTOGRAFIA I VERITAT

Joan Fontcuberta ens explica una experiència pròpia, no com a

fotògraf sinó com a pare. El 1988 la seva filla va néixer abans de

temps i passà tres mesos a la incubadora. Per salvar la imposició de

veure-la des de lluny a través d’un bosc d’incubadores i perquè la

pogués veure la mare de la criatura, que no podia moure’s del llit,

el pare donà una càmera a una infermera i li demanà que fotografiés

la petita. Acomplida la missió, va córrer al laboratori, revelà les

fotos i les portà a l’hospital. És comprensible l’emoció dels pares:

per primera vegada veien la seva filla de prop. Passada l’excitació

del moment, una pregunta li barrinà el cap a Fontcuberta: ¿i si

l’infermera s’hagués confòs d’incubadora? Resposta: s’haguessin

emocionat igualment. Allò que els pares projectaven sobre aquelles

imatges estava per damunt de la veracitat de la prova. Era una

barreja de sentiments nascuts de la naturalesa i de la cultura, de

les vísceres i de les pel.lícules, de la química i de la literatura.

Segurament que a Italo Calvino li hagués agradat saber-ho.

 

LA IMATGE D’UNA PEL.LÍCULA

mo1

Cartell de The seven year itch de Billy Wilder, gran comèdia de 1955,

que aquí es deia La tentación vive arriba, però que la traducció

seria la picor o crisi del setè any de casats, quan l’amor pot fer

aigües (ara, potser als 7 mesos, i sovint als 7 dies!). L’argument

és: un novaiorquès es queda sol al pis, a l’estiu, mentre la muller i

el fill se’n van de vacances; el pis de dalt el lloga una bellesa

espaterrant. A l’home “li pica” la solitud i va de cul per la veïna.

Adaptant el títol a la nostra situació, podríem dir-ne The four year

itch, doncs celebrarem el 4t aniversari del Festival amb una mica de

picor però amb ganes de canvis. I jo m’encomano a Marilyn Monroe…

 

EL MÓN PERSONAL D’UN PÒSTER

mo2

La segona vegada que vaig anar a Múnich, el 1987, vaig enamorar-me

d’un pòster que reunia molts elements estètics que configuren el meu

món: el cinema, la pintura, el pop-art, el dibuix, el cal.ligrama,els

jocs de lletres, Billy Wilder i… Marilyn Monroe. Era del 1955 i fou

creat per la dissenyadora gràfica Dorothea Fischer-Nosbisch. Vaig

fer-lo emmarcar i sempre l’he tingut a prop compartint espai amb Joan

Brossa, Jean-Michel Basquiat, Carme Solé Vendrell i Guillem Cifré.

 

PROPOSTA DE SELFIE-AUTORETRAT

mo3.jpg

A l’hora de plantejar-me un selfie-autoretrat no vaig dubtar en fer-me’l

davant del meu pòster, el vidre que té em serviria de mirall.

Les dificultats, moltes: d’il.luminació, de reflexes, de posició,

d’equilibri, d’actitud i d’intencionalitat. Vaig suar tinta. Pretenia

crear una al.lucinació o un somni eròtic. L’artesania del resultat és

evident… Espero que només serveixi d’exemple.

Amb tot això vull dir, que entenem el selfie-autoretrat com una

composició de la persona i de coses del seu món. Un selfie-autoretrat

que el defineixi, que el descrigui, que el retrati, en definitiva.

MIQUEL OBIOLS

Barcelona, 8 d’octubre de 2015

Reflexions fetes a partir d’un escrit periodístic de Javier R. Marcos (EL PAIS), i de 2 llibres: “El Beso de Judas. Fotografía y verdad” de Joan Fontcuberta (GG) i “Seis propuestas para el próximo milenio” d’Italo Calvino (Siruela)

CARTELL (1)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s