Què entenem per SELFIE-AUTORETRAT? per Miquel Obiols
SELFIE-AUTORETRAT
Són dues paraules que volen dir el mateix (en anglès i en català),
però juntes formen “una paraula composta” que nosaltres li donem un
nou significat.
TOT HO FOTOGRAFIEM
Es calcula que cada hora es pugen a Facebook més de 10 milions de
fotos noves i més d’una hora de video per segon a You Tube. Bé, es
calculava això fa dos anys, quan Viktor Mayer-Schönberger i Kenneth
Cukier recolliren aquestes xifres en el seu assaig Big Data, que si
alguna cosa demostra, és que en acabar de llegir-lo les seves xifres
ja s’havien multiplicat.
L’escriptor Italo Calvino s’interroga pel futur de la imaginació a
l’hora de crear noves imatges. Analitza els mecanismes mentals de la
fantasia i recorda que abans la memòria visual d’un individu es
limitava a la seva experiència personal i al repertori mínim
d’imatges tradicionals. Segons Calvino res no fa pensar que malgrat
la inundació d’imatges prefabricades, aquest poder d’enfocar amb els
ulls tancats pugui desaparèixer. Doncs si abans havíem de descriure a
una flor o una matinada, ara les fotografiem i llestos.
L’ÈTICA DEL FOTÒGRAF
La pregunta no és si podrem generar noves imatges mentals, sinó si
sabrem interpretar les que ens envolten. La fotografia ja té gairebé
dos segles. Vivim voltats d’imatges, però tot i així algunes
continuen tenint un gran impacte. La ira que pot provocar a les
xarxes una cara d’una actriu operada o no (com la broma de “la falsa
Uma Thurman”) pot desencadenar un daltabaix mediàtic mundial.
Tot i que estem més acostumats a llegir imatges que a llegir llibres,
la fotografia manté el seu pedigrí de tècnica al servei de la
veritat. La veritat existeix, però la fotografia no és més que una
tècnica. La clau és el peu de foto. “No hi ha una ètica de la
fotografia, hi ha una ètica del fotògraf”, ha escrit Joan Fontcuberta
analitzant la relació del seu ofici amb la veritat.
FOTOGRAFIA I VERITAT
Joan Fontcuberta ens explica una experiència pròpia, no com a
fotògraf sinó com a pare. El 1988 la seva filla va néixer abans de
temps i passà tres mesos a la incubadora. Per salvar la imposició de
veure-la des de lluny a través d’un bosc d’incubadores i perquè la
pogués veure la mare de la criatura, que no podia moure’s del llit,
el pare donà una càmera a una infermera i li demanà que fotografiés
la petita. Acomplida la missió, va córrer al laboratori, revelà les
fotos i les portà a l’hospital. És comprensible l’emoció dels pares:
per primera vegada veien la seva filla de prop. Passada l’excitació
del moment, una pregunta li barrinà el cap a Fontcuberta: ¿i si
l’infermera s’hagués confòs d’incubadora? Resposta: s’haguessin
emocionat igualment. Allò que els pares projectaven sobre aquelles
imatges estava per damunt de la veracitat de la prova. Era una
barreja de sentiments nascuts de la naturalesa i de la cultura, de
les vísceres i de les pel.lícules, de la química i de la literatura.
Segurament que a Italo Calvino li hagués agradat saber-ho.
LA IMATGE D’UNA PEL.LÍCULA
Cartell de The seven year itch de Billy Wilder, gran comèdia de 1955,
que aquí es deia La tentación vive arriba, però que la traducció
seria la picor o crisi del setè any de casats, quan l’amor pot fer
aigües (ara, potser als 7 mesos, i sovint als 7 dies!). L’argument
és: un novaiorquès es queda sol al pis, a l’estiu, mentre la muller i
el fill se’n van de vacances; el pis de dalt el lloga una bellesa
espaterrant. A l’home “li pica” la solitud i va de cul per la veïna.
Adaptant el títol a la nostra situació, podríem dir-ne The four year
itch, doncs celebrarem el 4t aniversari del Festival amb una mica de
picor però amb ganes de canvis. I jo m’encomano a Marilyn Monroe…
EL MÓN PERSONAL D’UN PÒSTER
La segona vegada que vaig anar a Múnich, el 1987, vaig enamorar-me
d’un pòster que reunia molts elements estètics que configuren el meu
món: el cinema, la pintura, el pop-art, el dibuix, el cal.ligrama,els
jocs de lletres, Billy Wilder i… Marilyn Monroe. Era del 1955 i fou
creat per la dissenyadora gràfica Dorothea Fischer-Nosbisch. Vaig
fer-lo emmarcar i sempre l’he tingut a prop compartint espai amb Joan
Brossa, Jean-Michel Basquiat, Carme Solé Vendrell i Guillem Cifré.
PROPOSTA DE SELFIE-AUTORETRAT
A l’hora de plantejar-me un selfie-autoretrat no vaig dubtar en fer-me’l
davant del meu pòster, el vidre que té em serviria de mirall.
Les dificultats, moltes: d’il.luminació, de reflexes, de posició,
d’equilibri, d’actitud i d’intencionalitat. Vaig suar tinta. Pretenia
crear una al.lucinació o un somni eròtic. L’artesania del resultat és
evident… Espero que només serveixi d’exemple.
Amb tot això vull dir, que entenem el selfie-autoretrat com una
composició de la persona i de coses del seu món. Un selfie-autoretrat
que el defineixi, que el descrigui, que el retrati, en definitiva.
MIQUEL OBIOLS
Barcelona, 8 d’octubre de 2015
Reflexions fetes a partir d’un escrit periodístic de Javier R. Marcos (EL PAIS), i de 2 llibres: “El Beso de Judas. Fotografía y verdad” de Joan Fontcuberta (GG) i “Seis propuestas para el próximo milenio” d’Italo Calvino (Siruela)
Festival Audiovisual Miquel Obiols 